Segur que us ha sorprès el títol del meu article d’aquesta setmana. Però aquest plat me’l va posar d’exemple un professor, en un curs, per explicar la diferència entre implicació i compromís. Si busqueu el significat d’implicar en un diccionari trobareu que per definir implicar utilitzen el verb comprometre. Com si els dos verbs signifiquessin el mateix. Però en realitat, no és així. La diferencia és sútil però un dels dos verbs comporta implícitament molta més obligació que l’altre.
Podem fer un repàs personal i veurem com el fet d’adherir-se a una entitat, a un grup polític o la relació que nosaltres tenim amb la nostra empresa ens pot portar moltes sorpreses si no tenim clar el que hi aportarem. Implicació o compromís.
Podem començar per la nostra ocupació. En un empresa podem optar per ser uns treballadors molt implicats o uns treballadors molt compromesos.
Aquesta relació normalment hauria de dependre del nostre grau de responsabilitat, tot i que no sempre és així. Sovint a un alt executiu se li demanarà més compromís perquè se suposa que manté una relació d’obligació més estreta amb l’empresa. En canvi, a un treballador ras li demanarem només la seva implicació. No obstant, no hem de confondre mai implicació i compromís amb feina ben feta i amb quantitat d’hores que passem a l’empresa. Perquè ni més hores vol dir més implicació, ni més implicació vol dir feina ben feta . El mateix passa amb compromís. Us recomano seguir la regla dels tres vuits : vuit hores a la feina, vuit hores per dormir i vuit per dedicar-la a nosaltres mateixos.
El compromís per la justícia no existeix. En el sistema judicial sempre estàs implicat Tot i que en molts països, la realitat és que no solament estàs implicat sinó que tens el futur molt compromès. Sobretot quan hi pots perdre la vida.
El mateix passa quan et cases. No tens cap més opció. Els canons lingüístics ens demanaran que ens comprometem. Quan potser, si només ens hi impliquéssim podríem evitar molts divorcis.
Finalment, les ONG o els grups polítics també ens demanaran un compromís no n’hi ha prou amb implicar-se. Però en canvi, molts dirigents polítics no s’apliquen aquesta norma i ells només s’impliquen al partit al qual representen.
Per acabar, pels qui encara no ho hagueu descobert qui s’implica i qui és compromet en el plat. Us dono la solució.
La gallina pon els ous perquè es puguin cuinar ferrats. Per tant, tot i que la seva implicació pot ser màxima, el seu compromís és el mínim perquè segueix en vida. En canvi, el  pobre i sacrificat porc s’implica i és compromet. Ho dona tot. Fins i tot, la vida, per poder oferir el bacon.
Per tant, que cadascú triï. Porc o gallina .

Article publicat al Diari del baix penedés dia 1-05-2009

Aquesta és la expressió xulesca que molts dels nostres ciutadans han adoptat com a pròpia.
La cultura de l’incivicisme està de moda. Mentre al nostre parlament s’estan discutint els últims serrells per poder enllestir, la nova llei d’ensenyament per educar els infants catalans. El moviment incívic no té edat i cada cop té més adeptes entre la societat civil. Els incívics s’apoderen dels carrers i aquesta taca de mala educació s’està estenent ràpidament ocupant les comunitats de veïns, els parcs i jardins de la nostra vila i molts equipaments públics. Cap espai queda fora del seu abast.
Aquesta nova moda no només genera greus molèsties a la resta dels ciutadans que no la comparteixen. Sinó que obliga a l’administració a gastar-se, cada dia, milers d’euros en tasques d’acondicionament, manteniment i reparació del mobiliari urbá i espais públics a causa de les continues destrosses que hi pateixen.
Hi ha diferents classes d’incívics. Els incívics no recullo la caqueta. Aquests són propietaris de gossos. Tanmateix, no són els suficientment responsables per portar una bossa a la ma, i així poder recollir la caqueta de l’animal. Ells permeten que aquestes estiguin envaint tots els carrers i els parcs infantils. No entenen que si els gossos no fan les seves necessitats al mig del passadís de casa seva. Tampoc haurien de permetre que la caqueta estigui al mig de la vorera formant part de la decoració de la vila.
També, existeix l’incívic les papereres i els containers per mi són invisibles. Ho deuen ser. Perquè sinó, no s’entén que llencin els papers, paquets de tabac, burilles de cigarrets al terra. Com tampoc s’entén que els containers estiguin envoltats de brossa. Perquè a vegades n’hi ha més a fora que a dins. Normalment, l’excusa que posen per no dipositar la brossa al seu lloc es que no hi ha suficients papereres o que aquestes estan lluny. De totes maneres, els humans ens van dotar de dues cames per poder caminar i de dos braços per poder agafar el paper i dipositar-lo a on toca.
Els pitjors però són els incivics el meu fill desenvolupa la seva imaginació perquè estan formant la següent generació de mal educats. Aquests pares estan tan abstrets parlant amb altres persones, que no veuen com els seus fills o destrossen equipaments públics o estan molestant la resta de ciutadans. I no només no els renyen, sinó que a sobre els hi riuen les gracies.

Per acabar, totes aquestes situacions poden fer molta gracia però és pura realitat. L’ incivisme no només és una actitud de mala educació i de menyspreu cap a la resta de ciutadans. Sinó que és molt costosa per tots nosaltres com a societat. Malauradament, mentre acabo aquest article, segur que algun incívic està a trencant una senyal de trànsit o arrencant alguna flors dels parcs públics.

Article Homenatge a la gent del Diari del Baix Penedès i a Francisco Gonzàlez Ledesma

Robert es dirigia  com cada matí a la redacció. Era dilluns, un dilluns més. Com sempre, a  primera hora, caminava depressa Rambla amunt. Va passar a corre-cuita per davant del Peter’s i es va mirar el rellotge. Marcava un quart de 10 , arribava tard. Avui no es podia parar a fer un cafè i un cigarret. Llàstima! – va exclamar- començava malament el matí. Va entrar pel vestíbul de l’edifici i amb quatre gambades va pujar corrents al primer pis.  Va obrir la porta de la redacció. Només creuar la porta va veure que alguna cosa no rutllava. La habitació estava a les fosques però el terra brillava amb els raigs de sol que entraven per la finestra. Li encegaven la vista. Damunt del parquet de la habitació hi havia tota un estesa de vidres trencats. Els porticons de les finestres estaven oberts de bat a bat i picaven contra la paret. Robert es va espantar, va caminar cap al seu ordenador mirant de no trepitjar res. Era evident que algú havia  entrat a la redacció. Va fer una primera inspecció, no semblava que hi faltes res. Però de sobte, alguna cosa va cridar la seva atenció. Al fons de l’habitació, la porta del despatx del director estava  oberta i la llum encesa. Recordava haver vist el director el divendres a última hora just quan havien enviat el Diari a la rotativa. Li havia dit que encara es quedaria una estona més. Preferia enllestir uns assumptes abans de marxar. Potser amb les presses el director s’havia oblidat de tancar la porta i apagar els llums. Però tot allò li semblava estrany. Lentament, va caminar fins al despatx. Robert va entrar i es va sobresaltar. El seu rostre va empàl·ladir i es començava ha marejar. La escena a dins del despatx  era dantesca. La habitació estava tota regirada. Tot de papers i de llibres cobrien el terra del despatx. La paret del davant estava tota esquitxada de sang i sobre la taula, hi reposava el cos inert del director damunt d’un bassal de sang. No es movia. Robert es va apropar a la taula. Tots els membres del  cos li tremolaven . El director tenia agafat un exemplar del DIARI amb la mà dreta. Li va prendre el pols. El cos estava gèlid. Evidentment, estava mort. De sobte, va sentir una sensació de calfred. En girar-se, va veure com just  darrera seu una ombra humana creuava corrent el passadís principal de l’oficina i  avançava ràpidament cap a on era ell. L’ombra se li apropava molt ràpidament, duia una pistola i l’apuntava. Va prémer el gallet. Robert no va tenir temps de reaccionar. Glaçat, va sentir com la bala li fregava la galta i…..
Llorenç, Llorenç, desperta !- va cridar en Jordi – Altre cop somiant que eres el comissari  Méndez. Hauries d’enllestir l’article del Visor’09, que anem justos de temps. Avui hem d’enviar el DIARI a la rotativa. Ernest i Marc, també espero les vostres seccions.
Buf !!! – va sospirar el Llorenç. Va apartar la vista de la finestra i es va incorporar davant de l’ordinador – Quines presses ! i a sobre avui tenia festa.

Aquesta setmana, tal i com han anunciat diferents mitjans de comunicació comarcal, la Generalitat ha adjudicat la redacció del Pla Director i d’usos del Logis. Ja no hi ha marxa enrere. Tot i la gran mobilització dels ciutadans en contra d’aquesta enorme infrastructura, d’aquí pocs mesos ens construiran el Logis als nostres morros. Serà un equipament més que trinxarà la comarca. Després de suportar tres autopistes, una nacional, i el seu possible desdoblament, i tres xarxes de ferrocarrils. Som uns desgraciats perquè encara tenim un pam de terra on hi poden ubicar el Logis. A la Generalitat devien pensar que amb l’excusa que la comarca és una de les que té uns índex de desocupació més elevats no ens hi podríem negar. És l’excusa perfecta. Efectivament, tots els centres logístics creen ocupació i generen beneficis allí on s’ubiquen però quin tipus d’ocupació i quin preu n’haurem de pagar. El que si es pot intuir, és que en un futur no molt llunyà, el Baix Penedès serà un breu record d’allò que va ser i se’ns coneixerà per ser una comarca de pas. Serem un peatge o un magatzem  més de Catalunya. Potser amb sort, sortirem com ara surt El Vendrell a les noticies de TV3. Quan els dies festius i els ponts s’anuncia que al peatge d’El Vendrell hi ha retencions. Aquesta és la única imatge que molts catalans s’emporten de la nostra vila cada diumenge si miren l’espai del trànsit. El Vendrell una vila peatge.
Des de Barcelona sempre ens han marcat el nostre futur. Ningú ens ha preguntat mai quin camí volíem recórrer, ni que en volíem fer del nostre territori. A la comarca vàrem passar d’una economia eminentment agrícola i vinícola a una economia de serveis, turisme i construcció en un període molt curt de temps. Som una comarca que ha crescut i ha progressat. Tenim tres grans capitals de província: Barcelona , Tarragona i Lleida a un cop de cotxe o de tren però quin ha estat el nostre pacte amb el diable. El preu del progrés ha estat veure com de mica en mica hem anat perdent les nostres arrels, el nostre paisatge, el nostre passat i el que és més greu, estem hipotecant el nostre futur. Hem perdut l’olor de garrofa i vi novell. Ens hem anat diluint dins d’una uniformitat. Trinxant tot el nostre territori ens hem deixat robar la essència d’allò que érem .
Aquestes minivacances m’han permès poder fer petits recorreguts per la Catalunya interior. I mirar amb enveja com encara hi ha comarques en les que passejar-s’hi és un plaer. La Noguera, potser no és una comarca massa ben comunicada, però encara manté la essència del seu passat, les seves arrels, el silenci i el paisatge. Suposo que les seves carreteres no et porten a cap gran capital de província però et transporten a la Catalunya que no hem de perdre mai.

Article publicat al Diari del Baix Penedès el dia 16-04-09

Aquest article ha estat escrit per Joan Maria Diu . Regidor d’Hisenda de l’Ajuntament del Vendrell

M’ha sobtat l’article d’opinió de la columna Vox Populi de la setmana passada. Primer, m’ha sorprès per les afirmacions respecte de l’Ajuntament, totalment falses, i també pel to utilitzat de manca de respecte que destil·la l’escrit envers la meva persona –amb nom i cognoms– i d’altres persones de l’Ajuntament, encara que no les anomeni. No conec la persona que ho signava. No hi he parlat mai i penso que no crec que pugui conèixer-me gaire, ni pel que fa a l’àmbit personal ni al professional, ni al privat ni al públic. I tot i així, emet un judici de valor respecte de la meva persona i trajectòria, tot d’una, i en negatiu, per descomptat. I això que no em coneix.

Em sembla una manca d’ètica i de rigor molt greu. Li podria dir que és impropi d’una bona periodista, però no li ho diré, perquè no ho és. Escriu articles, però no és periodista. Li podria dir que especula i no argumenta, però no li ho diré. Opina que no sé d’economia, però no diu en què. Diu que vull confondre la gent, però tampoc diu com ni en què. Li podria dir el mateix a vostè, ja que, sense citar cap exemple, parla d’irregularitats en l’Ajuntament, de situacions incòmodes i de nerviosisme –i res de tot això és cert–. Per aquesta mateixa regla, li podria dir que escriu sobre el que escolta d’oïdes de la part demandant –el PSC– i fa d’altaveu, o bé escriu el que li han dit que escrigui,  però tampoc no li ho diré.

Cita, això sí, el recurs que hem presentat al Jutjat per una resolució contra una modificació de crèdit. Aquí dóna a entendre que ha analitzat l’argumentació jurídica –que sí que n’hi ha– i que hem presentat, perquè també la qualifica negativament, però no diu en què es basa per afirmar-ho. També sorprèn que vostè –no sé si té gaire experiència o fins i tot formació acadèmica adequada i finalitzada– qüestioni els serveis jurídics de l’Ajuntament del Vendrell. Davant d’aquesta manca d’arguments, podria dir-li que vostè no és precisament un exemple de bona praxi sobre com escriure articles, però tampoc no li ho diré, perquè potser sí que ha llegit les argumentacions, però no les ha entès.

Hi ha una cosa en la qual sí que té raó: jo vaig dir –entre moltes altres coses– que la sentència l’havia redactat un jutge substitut. Perquè és veritat. Però això només vol dir que la sentència va redactar-la un jutge substitut, ni més ni menys. En cap cas he manifestat –ni jo ni ningú del meu grup– que aquest jutge no estigui legitimat, ni que la sentència no s’ajusti a dret, ni que no acatem la sentència. Ho acatem –només faltaria–,  però no hi estem d’acord i, legítimament, presentem recurs d’apel·lació amb els nostres arguments. Per a la seva informació, ha de saber que fer expedients de modificació del pressupost és habitual i legal, i en fan TOTS els ajuntaments. I per posar un exemple, en l’anterior legislatura municipal, l’equip de govern socialista del Vendrell va actuar de la mateixa manera en cinc expedients de modificació –i era legal (?), com el que ara es qüestiona per il·legal (?). Oi que és xocant?–.

Per acabar, li podria dir que les seves paraules i idees envers aquest cas són molt semblants a les que ha fet fins ara el PSC del Vendrell i que potser vostè hi està molt vinculada, però no li ho diré. I un altre cop, abans de realitzar un escrit, li recomano, si m’ho permet, que se n’informi bé i que no perdi els papers ni les formes ni que caigui en desqualificacions personals. És molt lleig i diu molt poc de la persona que escriu, i encara més si escriu cada setmana.

Com que no ens coneixem i vull continuar pensant que vostè vol opinar i informar davant els seus lectors des de la imparcialitat i la professionalitat, estic a la seva disposició, com ho estic de la resta de professionals de la informació i de tots els ciutadans del Vendrell, encara que no estiguin d’acord amb mi políticament, ja que, encara que vostè no ho sàpiga perquè no em coneix, treballo per a tothom, per igual.

Joan Maria Diu i Sagués

Aquesta és la resposta que molts ciutadans prenen davant de qualsevol proposta d’interès general que no els satisfà. La societat civil té la capacitat de rebel·lar-se i reaccionar contra la imposició de determinades inversions si creuen que els governants no estan prenent la decisió més encertada. O si per altre banda, pensen que amb la força de la seva veu es pot millorar la proposta inicial. Per tant, la negació ben utilitzada és un component essencial de tota democràcia. No obstant, és pot convertir en nociva i molt perjudicial si és una negació sistemàtica davant dels diferents projectes d’infraestructura, projectes energètics o projectes dels anomenats de “bé comú” que no agraden pels possibles perjudicis que puguin comportar. Aquesta reacció adversa pot arribar a paralitzar molts equipaments tot i ser necessaris pel creixement i benestar de tots els ciutadans. Inversions decisives com:  on ubicar una presó, una narcosala, una dessalinitzadora poden derivar en protestes multitudinàries molt incomodes d’assumir per als governants.

Aquesta “cultura del no”, a Catalunya, no només està estesa entre la societat civil sinó que la classe política també l`ha utilitzat d’excusa per no haver de prendre segons quines decisions que els poden castigar amb una pèrdua de vots o fins i tot, la pèrdua del govern. El polític no vol assumir la responsabilitat que comporta estar en el govern, ni el desgast que li comporta mantenir la presa de decisió inicial i aguantar la tempesta. Tot i que, l’equipament pot ser determinant pel bon funcionament del país. Valora la obtenció de resultats a curt termini.

Un exemple clar, el varem viure a Catalunya ara fa un any quan estàvem immersos en una greu sequera. El Govern va fer una sèrie de propostes alternatives, totes elles de  pedaç, per poder garantir el subministrament d’aigua, amb un cost final de 489 milions d’euros. Però no varen voler assumir la concreció del projecte definitiu que hagués solucionat el problema en aquell moment i en el futur. La proposta consistia en unir les conques de l’Ebre fins a Barcelona. Sortosament, el mes de maig va  portar unes pluges miraculoses que van fer replantejar la inversió inicial prevista.

Si recordem, aquesta proposta va provocar un seguit de manifestacions multitudinàries en contra, que van fer témer a la nostra classe política les possibles represàlies dels ciutadans.

Al final, es va preferir fer el ridícul retirant el projecte, tot i haver-ne adjudicat i iniciat diferents fases, en comptes de fer un procés de pedagogia dels beneficis que la proposta podia comportar a la llarga.

En definitiva, haurem de mirar tots cap al cel i demanar que plogui cada any.

article publicat el dia 10-4-09 al Diari Baix Penedès

Fa uns dies, en un article que vaig escriure al Diari, recordava com un discurs, pronunciat pel lehendakari Ibarretxe en un acte del PNB celebrat el 2002, m’havia fet emocionar. Des de llavors, he assistit a molts míting, conferències polítiques i discursos diversos. El temps m’ha portat que el que havia iniciat com una afició, actualment és el meu mitjà de vida. No obstant, m’ha costat tornar a reviure aquella sensació. De tota manera, el passat 26 de març vaig tornar a sentir aquella ràbia interior que tenim els catalans emprenyats veient les continues injustícies a les que, els diferents governs centrals, ens tenen acostumats. Aquest dia, i davant de la proximitat de les Eleccions Europees, CiU va organitzar una xerrada a Tarragona. Amb el nom “ Catalunya porta d’Europa “. La xerrada va anar a  càrrec de la persona que encapçalarà la llista, en Ramon Tremosa.

Personalment, en Ramon no m’era un desconegut però el vinculava als àmbits més acadèmics. N’havia llegit algun article que havia publicat a diaris d’àmbit nacional. Són articles que no passen desapercebuts perquè són agosarats i normalment parlen d’aquella actualitat política i econòmica més punyent.

Tot i que inicialment, el seu discurs era més aviat tècnic va saber posar-se el públic a la butxaca. En un moment on la política viu el seu moment més baix i només es parla de crisi, de desànim i de manca de lideratge. Ell va parlar d‘esperança, de futur i de noves oportunitats per Catalunya. En Ramon ens va mostrar que la ampolla encara està mig plena.

En un país normal, els nostres governants haurien de liderar aquestes manifestacions més optimistes i reclamar l’execucuó immediata de tots aquells projectes vitals pel futur del nostre país. La no concreció de projectes com són les inversions en infraestructures ferroviàries i el finançament just i equitatiu per Catalunya, ens poden hipotecar el nostre futur.

Però el govern de Generalitat es banya dia rere dia en aquest desànim general. Han tirat la tovallola abans de començar cap batalla. No he sentit encara, per part del govern, cap tipus de missatge d’esperança a la ciutadania. Tinc la sensació que ja fa temps que veuen l’ampolla  mig buida, sinó és que sempre l’han vist  buida del tot.

En Ramon té una peculiaritat, que el fa singular com a cap de llista a unes eleccions. Ell no és polític. La seva vocació de servei li ha sorgit veient la situació caòtica que és viu a Catalunya tant a nivell polític com econòmic. Ha optat per renunciar a la comoditat de mirar-se els problemes des de una segona línea a baixar a les trinxeres i estirar del carro.

És d’admirar que un ciutadà emprenyat hagi reaccionat així. Perquè com a ciutadà tenia dues opcions : callar o actuar. Ha decidit actuar. Certament, alguns polítics catalans en podien aprendre alguna cosa i alguns ciutadans emprenyats, també.

Article publicat el dia 2-4-09 al Diari del Baix Penedès 

Gràcies, president Zapatero, gràcies ministre Corbacho, gràcies també als 25 diputats del PSC al congrés, al Grup municipal Socialista del Vendrell i al PSOE en general! Gràcies, per deixar, per enèsima vegada, a tots els catalans amb les butxaca buides.

A tots ells, gràcies per escanyar els ajuntaments retallant les subvencions, per no fer res per superar la crisi i deixar que els ciutadans en siguin les grans víctimes. Gràcies per no tenir en compte la gran tasca que realitzen els mediadors, per oblidar-se de les aules d’acollida i per retallar la subvenció dels programes de convivència ciutadana. Gràcies, perquè amb la seva manera de fer política s’obliden del que és més important: els ciutadans.

La retallada de 13 milions d’euros del fons de suport a la integració afecta a tot Catalunya. Suposa rebre un 30 % menys dels recursos dirigits a polítiques socials, unes polítiques aquestes, que fomenten la cohesió entre tots els ciutadans, que han de servir per fomentar i construir una vila i un país més solidari, que són vitals i molt necessàries sempre, però molt més en aquests moments de crisi que vivim. El resultat final d’això, es podrà veure reflectit en tots els municipis amb una reducció dràstica de les subvencions i els ajuts que reben per part de l’administració central. Així doncs, un cop més, l’administració més propera als problemes dels ciutadans, la que segueix al peu del canó el dia a dia, serà la més perjudicada; posant el Vendrell com exemple deixarem de rebre 30.000€.

Aquesta situació és greu i molt preocupant. El primer efecte a la nostra vila és que l’Ajuntament rebrà menys diners per actuacions educatives i per les aules d’acollida però també es notarà de manera directa en accions com el programa “Música per la diversitat“ o el “Taller de llengua i cultura catalana”, actuacions que serveixen per millorar la cohesió social i cultural del municipi.

Des de la Regidoria de Serveis Socials treballem i treballarem perquè aquest forat, que el govern central i la Generalitat han ocasionat, no afecti al ciutadà. Tenim un compromís amb ells. Amb el pressupost, que des del grup municipal de CiU vam elaborar de cara el 2009, vam aportar recursos perquè aquelles àrees que sabíem que patirien més la crisi no en fossin les perjudicades, i és per això que gracies a aquest esforç la Regidoria de Serveis Socials podra mantenir els mateixos programes i el cos tècnic. Tècnics que ja estan treballant per fer del Vendrell una vila més integradora.

En canvi, la resposta del PSC davant la crisi ha estat la fàcil: Com que “qui dies passa.. anys empeny…” quan no els hi quadraven els números han optat per retallar les subvencions als més febles, les administracions locals.

Aquest cap de setmana he assistit a  l’escola d’hivern de la Unió de Dones a Montbrió del Camp. Comissió sectorial adscrita a Unió Democràtica de Catalunya.

El lema de les jornades era  “Urbanisme i Gènere”.  Al marge d’altres intervencions i conferències que varem poder escoltar de diferents ponents la intervenció més interessant la varen exposar el col·lectiu punt 6. Col·lectiu format per tres dones arquitectes i una psicòloga social, les quals ens varen proposar treballar la perspectiva de gènere a través d’una xerrada taller. En aquesta xerrada taller varem poder debatre sobre com l’experiència de les dones pot influir en la construcció de l’entorn urbà.

Segons les ponents, els homes i les dones fan un ús diferent dels espais públics. La causa són els diferents rols que tant els homes com les dones tenen assignats. Aquest fet comporta unes disfuncionalitats en l’entorn urbà  per qüestió de gènere.

Malauradament i encara de forma exclusiva, la dona avui en dia té assignada, al marge del rol de dona treballadora, un rol de cuidadora i acompanyant. Segons les experiències vitals de moltes assistents quan una dona surt de casa per portar el nen a l’escola. No només realitza aquesta tasca sinó que pel camí efectua diferents encàrrecs que té en ment. Ja sigui anar a comprar el pa, anar al banc, acompanyar un avi o un familiar i d’altres situacions que us podeu anar imaginant. En canvi, quan l’home acompanya el nen a l’escola usualment NOMÉS acompanya el nen a l’escola.

Per tant,  les dones diàriament realitzen uns desplaçaments quotidians en el quals intervenen l’ús de diferents espai urbans. Aquests desplaçaments s’haurien de poder efectuar sense dificultats arquitectòniques. No obstant, l’entramat urbà no està pensat perquè es puguin acomplir totes aquestes activitats amb total normalitat. Per exemple, les voreres i les portes d’entrada de molts equipament públics no estan pensades perquè s’hi pugui circular amb un cadira de passeig infantil; ni perquè hi puguin circular dues persones una al costat de l’altre, fet normal si has de acompanyar una persona gran, o tampoc estan pensades per circular amb un carro de la compra.

Les ponents varen concloure que específicament només les dones per les seves circumstancies vitals i la visió crítica que comporta l’ús diari de l’entorn urbà estan habilitades per veure totes aquestes anomalies.

Tanmateix, aquesta conclusió amaga un rerefons més trist. Perquè si només una dona per les seves experiències diàries es capaç de veure aquestes disfuncionalitats. Això vol dir que encara existeixen de forma molt marcada aquesta assignació de rols. I per tant, la veritable lluita no només està en aportar aquest visió de gènere a la modificació de l’entorn urbà sinó que està en canviar els rols. I així poder escoltar un dia que si algú es queixa perquè el carro de la compra no passa per una vorera, aquest algú sigui un home .

De tota manera i per acabar, crec que tant els homes com les dones tenen una visió comuna de quina ha de ser la manera de construir els espais públics.

Més que la perspectiva de gènere jo introduiria el sentit comú que entenc que existeix en ambdós sexes.

El 29 de setembre del 2002 em trobava a Altube assistint a l’Alderdi Eguna o dia del partit del PNB amb els meus companys de la Unió de Joves. Recordo que tot em semblava fantastic. Estava en un núvol veient com 15.000 persones vivien la política amb una intensitat que més endavant m’ha costat de tornar a veure I que sempre he envejat dels bascos. En definitiva,  es vivia la política com una festa. Durant tot el cap de setmana varem assistir com a convidats d‘EGI les joventuts del Partit Nacionalista Basc a diferents actes.
Però el diumenge era el dia estrella de l’Alderdi. Hi assitien entre d’altres personalitats : Arzalluz, Ardanza, Atutxa i Ibarrtexe. I tot un reguitzell de polítics que a mi en aquell moment em semblaven uns cracks politics.
Va arribar l’hora dels mitings. Bandera d’Unió en mà i fent onejar les senyeres que portavem els altres companys ens vam asseure i varem escoltar un novell Ibarertexe. El seu discurs em va emocionar. La seva força, la defensa de les seves idees i la motivació del lehendakari. Sempre m’ha quedat grabada. Se’m va posar la pell de gallina. Al discurs es va intuir el que un any després, any 2003, el lehendakari declararia com a pla Ibarrtexe. Declarava que Euskadi esdevindria un estat de lliure associació a l’estat espanyol. Per mi en aquell moment Juan José Ibarrtexe va esdevenir un lider.
El diumenge passat dia 1 de març es van celebrar les eleccions basques. El PNB va guanyar les quartes eleccions a les que es presentava. Amb 30 diputats i un augment de 8 diputats respecte a l’any 2005 on en varen obtenir 22.
Però el candidat més votat pot no ésser lehendakari. No se perquè però d’aquest guió em sona la música.
A hores d’ara i amb els resultats que tinc desconec quins pactes futurs es poden formar. I com el govern de Madrid pot influir en les decisions perquè està clar que segons quins siguin els pactes a Euskadi Zapatero pot perdre un recolzament vital  al Congrés. Per tant, ens trobem en un escenari on la suma dels partits nacionalistes no és suficient i el pacte de l’anterior tripartit a Euskadi tampoc.
Un dels difernts escenaris que es pot formar  jo l’anomenaria l’escenari dinamita. És la unió del partit socialista d’Euskadi , el Partit Popular i la unió de progreso y democracia partit de Rosa Diez que donarien la lehendakiritza a Patxi Lopez. Dit amb franquesa és la unió de tres partits que es porten a matar. Aquest escenari pot provocar una futura confrontació social a tenir en compte. Personalment, em sembla que no és la millor opció per un escenari de calma i moderació com necessita Euskadi. Però tot és possible perquè el que si comparteixen els populars i els socialites és l’animadversió als nacionalistes.  Per tant no us preocupeu. Si poden fer fora els nacionalistes bascos ho faran.
Aquestes eleccions però no han representat a  tota la societat basca. No es pot obviar que el resultat impactant del vot nul. Amb un 8,8 % representa aquells bascos que no han tingut un partit que els representes. Seré breu amb aquest tema. Personalment no estic a favor de les ilegalitzacions crec que les idees i els partits s’han de derrotar a les urnes  al parlament i no al tribunals.

Per acabar, i passi el que passi  al final la meva preferència és molt clara cap al PNB i el seu candidat Juan José Ibarretxe. Però els sentiments són els sentiments i la política és una altre cosa.