Article Homenatge a la gent del Diari del Baix Penedès i a Francisco Gonzàlez Ledesma

Robert es dirigia  com cada matí a la redacció. Era dilluns, un dilluns més. Com sempre, a  primera hora, caminava depressa Rambla amunt. Va passar a corre-cuita per davant del Peter’s i es va mirar el rellotge. Marcava un quart de 10 , arribava tard. Avui no es podia parar a fer un cafè i un cigarret. Llàstima! – va exclamar- començava malament el matí. Va entrar pel vestíbul de l’edifici i amb quatre gambades va pujar corrents al primer pis.  Va obrir la porta de la redacció. Només creuar la porta va veure que alguna cosa no rutllava. La habitació estava a les fosques però el terra brillava amb els raigs de sol que entraven per la finestra. Li encegaven la vista. Damunt del parquet de la habitació hi havia tota un estesa de vidres trencats. Els porticons de les finestres estaven oberts de bat a bat i picaven contra la paret. Robert es va espantar, va caminar cap al seu ordenador mirant de no trepitjar res. Era evident que algú havia  entrat a la redacció. Va fer una primera inspecció, no semblava que hi faltes res. Però de sobte, alguna cosa va cridar la seva atenció. Al fons de l’habitació, la porta del despatx del director estava  oberta i la llum encesa. Recordava haver vist el director el divendres a última hora just quan havien enviat el Diari a la rotativa. Li havia dit que encara es quedaria una estona més. Preferia enllestir uns assumptes abans de marxar. Potser amb les presses el director s’havia oblidat de tancar la porta i apagar els llums. Però tot allò li semblava estrany. Lentament, va caminar fins al despatx. Robert va entrar i es va sobresaltar. El seu rostre va empàl·ladir i es començava ha marejar. La escena a dins del despatx  era dantesca. La habitació estava tota regirada. Tot de papers i de llibres cobrien el terra del despatx. La paret del davant estava tota esquitxada de sang i sobre la taula, hi reposava el cos inert del director damunt d’un bassal de sang. No es movia. Robert es va apropar a la taula. Tots els membres del  cos li tremolaven . El director tenia agafat un exemplar del DIARI amb la mà dreta. Li va prendre el pols. El cos estava gèlid. Evidentment, estava mort. De sobte, va sentir una sensació de calfred. En girar-se, va veure com just  darrera seu una ombra humana creuava corrent el passadís principal de l’oficina i  avançava ràpidament cap a on era ell. L’ombra se li apropava molt ràpidament, duia una pistola i l’apuntava. Va prémer el gallet. Robert no va tenir temps de reaccionar. Glaçat, va sentir com la bala li fregava la galta i…..
Llorenç, Llorenç, desperta !- va cridar en Jordi – Altre cop somiant que eres el comissari  Méndez. Hauries d’enllestir l’article del Visor’09, que anem justos de temps. Avui hem d’enviar el DIARI a la rotativa. Ernest i Marc, també espero les vostres seccions.
Buf !!! – va sospirar el Llorenç. Va apartar la vista de la finestra i es va incorporar davant de l’ordinador – Quines presses ! i a sobre avui tenia festa.