Fa uns dies, en un article que vaig escriure al Diari, recordava com un discurs, pronunciat pel lehendakari Ibarretxe en un acte del PNB celebrat el 2002, m’havia fet emocionar. Des de llavors, he assistit a molts míting, conferències polítiques i discursos diversos. El temps m’ha portat que el que havia iniciat com una afició, actualment és el meu mitjà de vida. No obstant, m’ha costat tornar a reviure aquella sensació. De tota manera, el passat 26 de març vaig tornar a sentir aquella ràbia interior que tenim els catalans emprenyats veient les continues injustícies a les que, els diferents governs centrals, ens tenen acostumats. Aquest dia, i davant de la proximitat de les Eleccions Europees, CiU va organitzar una xerrada a Tarragona. Amb el nom “ Catalunya porta d’Europa “. La xerrada va anar a  càrrec de la persona que encapçalarà la llista, en Ramon Tremosa.

Personalment, en Ramon no m’era un desconegut però el vinculava als àmbits més acadèmics. N’havia llegit algun article que havia publicat a diaris d’àmbit nacional. Són articles que no passen desapercebuts perquè són agosarats i normalment parlen d’aquella actualitat política i econòmica més punyent.

Tot i que inicialment, el seu discurs era més aviat tècnic va saber posar-se el públic a la butxaca. En un moment on la política viu el seu moment més baix i només es parla de crisi, de desànim i de manca de lideratge. Ell va parlar d‘esperança, de futur i de noves oportunitats per Catalunya. En Ramon ens va mostrar que la ampolla encara està mig plena.

En un país normal, els nostres governants haurien de liderar aquestes manifestacions més optimistes i reclamar l’execucuó immediata de tots aquells projectes vitals pel futur del nostre país. La no concreció de projectes com són les inversions en infraestructures ferroviàries i el finançament just i equitatiu per Catalunya, ens poden hipotecar el nostre futur.

Però el govern de Generalitat es banya dia rere dia en aquest desànim general. Han tirat la tovallola abans de començar cap batalla. No he sentit encara, per part del govern, cap tipus de missatge d’esperança a la ciutadania. Tinc la sensació que ja fa temps que veuen l’ampolla  mig buida, sinó és que sempre l’han vist  buida del tot.

En Ramon té una peculiaritat, que el fa singular com a cap de llista a unes eleccions. Ell no és polític. La seva vocació de servei li ha sorgit veient la situació caòtica que és viu a Catalunya tant a nivell polític com econòmic. Ha optat per renunciar a la comoditat de mirar-se els problemes des de una segona línea a baixar a les trinxeres i estirar del carro.

És d’admirar que un ciutadà emprenyat hagi reaccionat així. Perquè com a ciutadà tenia dues opcions : callar o actuar. Ha decidit actuar. Certament, alguns polítics catalans en podien aprendre alguna cosa i alguns ciutadans emprenyats, també.

Article publicat el dia 2-4-09 al Diari del Baix Penedès