Ara que ja hem començat un any nou voldria fer un breu resum del 2008. Potser si llegiu aquest post, us semblarà un xic melancòlic, però no. És la unica que manera que he trobat d’expressar uns sentiments. Si em coneixeu sabeu que és una melancòlia passatgera. Em considero una persona molt optimista però la vida no sempre ens somriu. Moltes vegades ens recorda que podem caure i ensopeguem i caiem però sempre ens tornem a aixecar. Per tant, avui parlaré de mi. Ni de política ni d’economia, de mi mateixa. Ja em tremolen les cames. Ara que escric, faig i refaig les frases mil vegades. No m’agrada parlar de mi mateixa, ni dels meus sentiments, mai trobo les paraules adeqüades. Per mi les paraules són molt importants. Tenen un sentit i no es poden dir en va. Escriure un t’estimo, una abraçada o un petó … no es pot escriure així com qui mata mosques. Aquestes paraules signifiquen un huracà de sentiments, o a mi m’ho sembla.  Personalment inteno utilitzar-les quan realment ho sento. A vegades tinc veritables problemes per acabar una frase, un sms o un mail…no se que posar-hi. Suposo que hem passa perquè sóc molt sincera i valoro que les persones que tinc al meu costat també ho siguin.

Aquesta manera de fer, m’ha portat més d’un problema perquè en realitat em sembla que sóc la única que hi rumia tant. Durant el 2008, he rebut molts petons, t’estimos, abraçades…algunes han estat sinceres, perquè conec les persones que me les envien. Altres malauradament, no. Quan descobreixes la falsedat i el buit d’aquestes paraules, et maten doblement. Per la falta de sinceritat i perquè et trepitgen unes il·lusions. Desitjaria pel 2009 que tothom que m’escrivis un t’estimo, petons o abraçades ho sentis veritablement, sinó acabeu la frase amb un acudit. Si més no em fareu riure.