Bona Nit a tothom

Benvolgut alcalde del Vendrell i el nostre candidat Benet Jané, diputat al congrés i secretari general de CiU ( … ), delegat del govern a TGN ( … ),  senador ( … ) diputats (  …… ) , regidores, regidors i altres autoritats. Vendrellencs i vendrellenques, amics I amigues.

Benvinguts a tots en aquest acte

Quan vaig pensar què us podria dir avui, dubtava entre centrar-me en el nostre programa electoral o fer una discurs més crític cap les altres formacions polítiques. Però al final, vaig concloure que el meu primer discurs davant d’un faristol i al Vendrell el volia fer  explicant allò que sento, allò que m’il·lusiona, allò que em motiva realment per ser aquí !

Quan l’any 1979, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals, jo tenia 5 anys. 32 anys després. Estic aquí dirigint-vos unes paraules i formant part de la candidatura de convergència i unió a la vila del Vendrell.

Aquell any va encapçalar la nostra llista en Benet Jané, i el meu pare també formava part d’aquell projecte.

Dues grans persones, dos grans polítics. Als que admiro i que respecto.

I el per què, és molt senzill d’explicar :

Ells dos, saben què és el valor de l’esforç i del treball, han estat uns treballadors i uns emprenedors exemplars i és gràcies a gent com aquesta que els catalans hem pogut aixecar el nostre país. I no en dubteu, que el seu llegat servirà de referent pel nostre futur.

Gent com ells, també saben què és estar al servei de la seva vila i dels seus ciutadans, perquè no només han dedicat la seva vida a l’empresa familiar, sinó que a més, l’han compartit amb la seva gran passió: la política municipal i més en concret a la vila del Vendrell.

Ells han format part de la transformació econòmica que ha convertit el Vendrell, de vila a ciutat. Un Vendrell que ha millorat, ha progressat i s’ha adaptat als nous temps. Una ciutat que encara té molt camí per recórrer i un futur esperançador, no en dubteu,

-       Per la seva situació estratègica, per les seves platges, pel seu comerç, per la seva gent: El Vendrell té futur

Per tant, gent com el Benet i el meu pare són el meus referents: tant polítics com de ciutadans compromesos amb el Vendrell i amb el seu país.

I no vull acabar, sense dir-vos, que per mi no només és una satisfacció formar part de la llista que encapçala en Benet Jané, sinó que és un orgull que agafo com a compromís amb la meva vila: el Vendrell i al meu país. I des d’aquí, desitjo i us demano que el proper 22 de maig confieu amb aquest compromís que la gent de Convergència i Unió tenim el Vendrell i amb tots vosaltres.

Moltes Gràcies a tothom i us deixo amb…

Cada setmana la comences amb una nova il·lusió. Despertador, dutxa i un bon cafè indispensable cada matí per començar un nou dia de feina

Dilluns. Després d’un cap de setmana amb els amics tens les bateries al 100X100. Estàs a tope. La primera bufetada, però, no triga gaire a arribar. No passa res. L’entomes, només és dilluns. Dines amb feina, berenes amb feina, sopes amb feina i vas a dormir amb la feina al cap.

Dimarts. Et costa una mica més llevar-te. Estàs 5 minuts fent el ronso. Potser que t’hi posis un mica més cafè a la llet. Tornes al despatx. Estàs contenta perquè avui serà diferent. Ahir va ser un dia dur, però et convences que era una excepció. Avui podràs fer totes aquelles coses que ahir vas deixar penjades i que resten pendents. Marxes a casa i no t’ho creus. No només no tens la taula neta, sinó que la pila papers ja té la forma de la serralada dels Pirineus.

Dimecres. Camines cap a la feina, sort que les cames ja es coneixen el camí. Et preguntés quin dia és. Te n’adones que és dimecres . No potser ! però qui m’ha robat el dimarts . Impossible! Les hores es converteixen en segons i les setmanes en minuts. Encara recordes que fa unes setmanes estaves a la platja banyant-te i menjant-te un geladet. I ara, a les 8 ja és fosc.

Dijous. De sobte un despertador surt volant del teu balcó. La tassa de llet porta tres litres cafè. Tens els ulls clucs però els obres de sobte. Recordes que al vespre tens un concert. Fantàstic ! És un dia tranquil i pots avançar molta feina. Et feliç per partida doble. Vas al concert amb uns amics. Botes, balles, crides, sues, rius i cantes. Respires i alliberes tota  la mala llet que portaves acumulada. Vas a dormir tard però amb un somriure als llavis

Divendres no pots més. T’arrossegues. Els dos gintònics passen factura. Clar, ahir vas fer un extra. Però quin extra ! penses mentre es dibuixa un somriure a la teva cara!!! Obres la porta del despatx. S’acosta el cap de setmana però saps que el dissabte t’espera una reunió. Més feina. De sobte una trucada inesperada et canvia els plans pel vespre. Penses amb el cap i et demana seny, molt de seny. Has d’anar a dormir aviat, demà tens feina. Però sents el teu cor i cada batec et demana rauxa, rauxa, rauxa. Au va  dona ! tens 35 anys avui és avui i demà Deu dirà. És la matinada, has fet molts kilòmetres. Has rigut molt. Saps que aniràs a dormir molt tard però estàs contenta perquè aquestes petites bogeries són les que recordaràs i explicaràs quan siguis velleta. Són les que et fan sentir més viva.

 

Aquest article es va publicar al Diari del Baix Penedès l’octubre del 2009

L’11 de setembre de 1714 les tropes de Felip V assetjaven Barcelona, per enèssima vegada, després d’haver ocupat bona part del Principat. Aquell dia milers de catalans varen agafar les armes per defensar la llibertat de Catalunya i de les seves institucions. Però en realitat, la seva lluita era més pròxim de la que ells es pensaven. Perquè mentre lluitaven pel seu país, també ho feien per recuperar la seva pròpia llibertat. Els ideals i entendre que lluitar per Catalunya era lluitar per ells mateixos, els movien. Ho varen donar tot per aquella causa. Malauradament, al final varen sortir derrotats. Les tropes borbòniques varen penetrar la ciutat de Barcelona. El resultat fou que les forces d’ocupació varen abolir totes les institucions catalanes. Assumint el control del nostre país.

Quasi 300 anys després que en queda d’aquella lluita ? I d’aquells ideals ? doncs res. Vivim cofoiament apoltronats en la societat de la distracció i de l’oci. Vivim en una Catalunya feta de paper cuxé, que encara manté de peu la fortalesa de la Ciutadella construïda per Felip V. Que ens recorda quins van ser els vencedors. On reclamar la llibertat nacional només es fa si es per anar en contra del PP, perquè en una campanya queda molt bé. Ens barallem per si sortirem a manifestar-nos el dia 11, el 9 o el 15. I muntem un sidral important per preguntar-nos si volem ser independents. Quin any volem ser independents ? el 2014 ? el 2034 ? i perquè no demà quan hem llevi ? I si guanya que volem ser independents, que farem ? Agafar les armes i anar a Madrid o farem com hem fet sempre. Brindarem amb una copa de cava aquell dia i l’endemà a treballar que hem d’engroixir les arques públiques de Madrid.

En realitat, l’únic que som capaços de fer per recuperar la nostra dignitat nacional es penjar quatre banderetes als balcons el dia 11 de setembre per recordar que algun dia varem ser catalans lliures i lluir algun pin commemoratiu. Però hem oblidat que la lluita no es fa fent quatre manifestacions i festetes al carrer. La lluita s’ha de fer cada dia parlant la nostra llengua, recuperant la nostra llibertat i el nostre orgull. M’agradaria saber quants de nosaltres anirien a la lluita si demà mateix es proclames la independència. Quanta gent aniria a donar les seves vides per uns ideals ? Ens pensem que hem recuperat la nostra llibertat perquè podem escollir el nostre president. Però cada dia ens recorden que aquest somni pot canviar. I que un tribunal ens pot dir que som i quin idioma hem de parlar.

Els catalans del 1714 no varen perdre cap batalla perquè el seu esperit de lluita ha arribat als nostres dies. La batalla la perdem nosaltres cada dia no recuperant la nostra dignitat de país.

L’11 de maig de 1990, al carrer Muralla del Vendrell, apareixia el primer número del Diari del Baix Penedès. Una edició de 20 pàgines en blanc i negre on l’únic color era el vermell i el blanc de les lletres de la capçalera. El cost era de 110 pessetes (0,66€) i la notícia que es destacava a la portada en aquella primera edició era la desaparició de la pagesia a la comarca.

Aquell mateix any el Vendrell tenia uns 15.000 habitants, l’alcalde era en Martí Carnicer i el president del consell comarcal en Benet Jané. El Diari encara publicava la llista dels quintos, la qualitat de les platges es mesurava pel número de dofins, personatges com en Jan Fusté i en Xavier Cugat encara eren vius... i l’estació de ferrocarril ja estava en mal estat.

El 24 de juliol de 2009 a la Rambla, quasi 20 anys després, el Diari ha arribat al número 1000. La pesseta ha desaparegut i el Diari ara ja costa 1,55 euros (258 pessetes). L’edició és de 40 pàgines a tot color i amb un format molt diferent al d’aquella primera edició, el Vendrell té 37.000 habitants, les banderes blaves inunden les platges, els quintos ja no hi apareixen perquè el servei militar ha deixat d’existir i l’estació esta pitjor del que estava; en Benet Jané és l’alcalde del Vendrell i en Martí Carnicer és ara a la Generalitat.

El Vendrell i la comarca han canviat i el Diari ha estat un testimoni viu i crític de l’evolució de tots els fets d’aquests anys. Divendres rera divendres hem pogut observar l’evolució paral·lela entre el Diari i la transformació del municipi: el 1991, quan apareixia la interessant secció d’opinió  que actualment representa l’essència del diari, l’emblemàtic velòdrom del club d’Esports desapareixia. Durant els seus primers anys de vida, el Diari va anar consolidant la seva publicació com a setmanari independent amb una editorial i opinió pròpies i amb columnes de crítiques amb humor, com per exemple el carismàtic TOTHOSAP.

Havent completat ja les cent edicions, el 1993, el format físic del Diari es reduïa resultant més portable per als lectors i, alhora, l’aproximació a la societat civil de la comarca es feia palesa amb l’aparició de la secció “Gent de casa”, amb una edició que ja tenia color a la portada i a la contraportada. Mentrestant el Vendrell regenerava les seves platges, l’ajuntament adquiria la casa nadiua de Pau Casals que, anys més tard, es convertiria en un museu destacat al centre de la vila, i es patien les primeres inundacions greus del pont conegut com “la piscina” i la rambla.

Ara fa quinze anys, l’estat lamentable del sanatori era una de les notícies més destacades al Diari, i això passava quan es celebrava el primer sopar dels barbuts i la Joves dels Xiquets de Valls carregava una mítica torre de nou a la plaça Vella per Santa Teresa. En clau política, la notícia era la renúncia a l’alcaldia del Vendrell de la persona que havia ocupat aquest càrrec des de 1979, en Martí Carnicer, que passava el relleu a Josep Maria Llassat.

Fou el 1995, amb el cinquè aniversari del Diari, quan aquest es va redissenyar i es va reestructurar de forma important i visible amb un nou disseny de la capçalera i la modificació de la lletra del text. Aquell mateix any en Benet Jané era alcalde i les inundacions, provocades per segona vegada en pocs anys pel Torrent del Lluch, tenyien de fang carrers del centre i deixaven les instal·lacions del Club d’Esports molt malmeses.

La nova autopista C32 també va centrar el debat durant el primers anys de la dècada dels noranta, les alternatives Nord i Sud van omplir les pàgines del diari, així com els posicionaments polítics. El Diari explicava aquesta i moltes històries que han afectat a tots els vendrellencs, aquells que ja hi eren i aquells que hi han vingut a viure i han fet créixer la nostra vila; en aquella època naixia la primera edició dels premis TOTHOSAP, fruit de l’èxit de la secció, a la cerveseria El Racó, el 29 de desembre de 1997. Aquests premis marquen avui l’inici del calendari polític de la comarca. I va ser l’any següent, el 1998, quan una de les notícies més emotives van quedar per sempre plasmades al Diari: la baixada de l’Àngel del campanar el 25 de juliol de 1998. D’aquell any també es recorden els actes de celebració del 25è aniversari de la mort de Pau Casals.

La notícia més destacada de l’entrada al nou segle fou, sens dubte, la dels aiguats del 10 de juny. Després que el 1993 i el 1995 el Torrent del Lluch avisés la vila, aquell 2000 el ressò que el Diari va fer de la notícia, a més de deixar testimoni escrit, va servir per denunciar una gestió mal feta i va contribuir a conscienciar la classe política per realitzar, amb urgència, unes obres de gran magnitud que, aparentment, han d’haver solucionat el problema de les inundacions al centre del Vendrell.

L’any següent la informació més destacada va ser la inauguració de Vil·la Casals. Aquell mateix any i en concret el mes de juliol, va ser quan el Diari, commemorant els deu anys, tornaria a modificar el seu disseny i diria adéu al fotolit. Es va canviar de rotativa i les pàgines passaren a ser a tot color. La notícia trista va ser la mort del que fou director i impulsor del Diari del Baix Penedès, Josep Francesc Huguet.

Aquests darrers anys, el Diari ha estat la veu política i crítica de la societat civil de la comarca. La secció d’opinió ha destacat per la seva quantitat de col·laboradors i d’iniciatives que han sorgit a partir d’aquesta. El Diari, també, ha estat testimoni de l’evolució de moltes obres com: la construcció de l’Hospital Comarcal i de l’AVE, la rehabilitació del Sanatori convertit en l’hotel RA; i d’esdeveniments com : les manifestacions en contra del CIM del 2006, la caiguda dels plataners de la rambla, l’arribada dels mossos, les fites de molts esportistes de la comarca arreu del món, els esdeveniments culturals més importants, en una secció específica al Diari i l’actualitat econòmica i social de la comarca: Si el 2006 un gran titular era “el sector de la construcció és dels pocs on l’atur és nul”, avui, l’any 2009, aquest ha canviat per complert.

El futur més proper del Diari continuarà amb la presència de l’opinió dels seus lectors i dels col·laboradors, que cada setmana preparen el seu article o un espai crític d’humor. Alhora que seguirà essent referent i testimoni escrit dels nous projectes que ens esperen a la nostra comarca com la nova escola de música i el futur de molts equipaments, dels quals, el Diari ja fa temps que en parla i que encara no s’han solucionat.

Des d’aquí, només ens queda felicitar a tot l’equip que vareu encetar aquest camí i a tots aquells que heu treballat per arribar al numero 1000. Esperem poder-ne gaudir de 1000 més.

 

Marta Mercader i Roger Caballero

El dia 6 de juliol el meu avi hauria fet 96 anys. El temps passa molt ràpid i ja fa 8 mesos que ja no puc escoltar asseguda al sofà de casa teva, les histories personals del Vendrell de quan eres petit i de quan ja no n’eres tan de petit i vas formar la teva pròpia família. La veritat es que m’agradava escoltar les teves anècdotes de vegades divertides, de vegades més tristes però sempre genials. En el fons més que anècdotes eren vivències personals que m’explicaves dels teus pares, germans, del meu pare i de coneguts del Vendrell. A mi em semblaven com guions de pel·lícules. Era com escoltar histories de personatges ficticis, que tot i que eren els meus besavis o familiars propers, em resultaven persones llunyanes. Afortunadament les xerrades les acompanyaves amb fotos així m’era més fàcil d’identificar a tots els actors implicats. No n’era conscient, però en realitat totes aquelles estones que passàvem junts explicant-me tots aquests records, m’estaves transmeten la meva pròpia història.

A part de la pèrdua sentimental i humana el que he trobat a faltar és la pèrdua d’una memòria i d’unes vivències que ja s’han apagat. Em falta el narrador. Amb tu varen marxar tota una part de la historia de la família i en conjunt del Vendrell que em serà difícil de recuperar.

Realment, poder viure tants anys és acumular molts records. El Vendrell que va conèixer el meu avi, o la generació del meu avi, i el que he conegut jo ha canviat molt. Entremig ha passat una guerra, tota una transformació econòmica i social de la vila i sobretot moltes histories personals de molts vendrellencs. Aquest record em va venir a la ment el dia de la inauguració de l’exposició de Pa Beneit ubicada a Cal Mumbrú . Aquell divendres feia goig veure tot de vendrellencs que es van acostar a la Plaça Nova per disfrutar de la festa. De tots els actes el que més va cridar l’atenció als diferents ciutadans que es van citar allí, eren les fotos de diferents parelles de Pa Beneit que hi ha exposades. En elles molts hi varen reconèixer amics, familiars o simplement coneguts. Recordaven com era el Vendrell dels anys quaranta, cinquanta, seixanta ..bé, d’aquell Vendrell, on es coneixia tothom que ja no té res a veure amb el Vendrell d’ara. Totes aquelles persones feien petits viatges al passat. I en cada viatge, com feia el meu avi, ens transmetien records que ens expliquen allò que som i d’alli d’on venim .

El 15 d’abril del 2009 el president de la CECA, associació nacional que uneix totes les caixes espanyoles, Juan Ramon Quintàs, en unes declaracions en el marc del 150é aniversari d’una entitat financera catalana, va afirmar que s’havien de catalanitzar les caixes espanyoles. Aquesta afirmació la feia en referència a la mínima participació política que tenen les caixes catalanes en el seus òrgans de govern.

Aquesta idiosincràsia de les deu entitats financeres que varen néixer a Catalunya  ha comportat que en siguin un referent de bona gestió i de bon govern. Tot i que ara sembla que ningú no els hi reconegui.

Aquests últims mesos, he assistit com a espectadora muda a la gran quantitat de despropòsits que els mitjans de comunicació han llençat contra les entitats financeres. Assenyalant-les com les úniques culpables de la greu situació de crisi que estem vivint. Crec fermament que en són tan culpables com tots aquells ciutadans que van voler viure per sobre de les seves possibilitats. I ara han caigut d’aquell somni meravellós de poder comprar tot els capricis que volguessin a crèdit.

He treballat durant 9 anys en una entitat financera. Període del qual guardo bons records i bons companys. Efectivament, aquests anys també van ser els fabulosos anys on es regalaven targetes Visa amb una bossa de magdalenes i assitiem a un creixement espectacular del sector financer. Ningú augurava que vindrien moments difícil de reestructuració del sistema financer i viuríem aquesta llei seca, en quan a concessió de préstecs. Tothom, i també la banca, varen voler viure per sobre de les seves possibilitats. Uns gastant el que no tenien, ni tindrien mai i els altres augmentant beneficis fins a uns límits quasi immorals.

Ens els darrers dies, però hem assistit a un panorama molt diferent. Darrera la tramitació del FROB, fons creat per ajudar a aquelles caixes que necessiten liquiditat, s’hi amaga un esperit centralista i de control de la economia catalana a través del control dels òrgans de governs de les caixes catalanes. Amb l’excusa de salvaguardar i fer un seguiment de les ajudes que rebin les entitats financeres volen imposar uns gestors “ polítics “  designats des de Madrid. Envien un missatge a la ciutadania de mala gestió de les entitats catalanes. Estic a favor que es faci un seguiment acurat de totes aquelles ajudes que es concedeixin al sector financer. Però, perquè no s’ha actuat de la mateixa manera amb aquelles empreses automobilístiques que durant anys s’han beneficiat de fons públics ? En aquests casos, mai el govern ha fet cap proposta de posar cap gestor als seus òrgans de direcció. Tampoc entenc, el motiu pel qual, el govern central es salta sistemàticament les competències que te atorgades per llei, la Generalitat. Potser ha arribat el moment plantar-nos i dir : o caixa o faixa.

El cap de setmana que hem deixat enrera a part de regalar-nos una mica més de fresqueta, que s’agraeix perquè per passar calor ja tenim l’agost, també ens ha portat l’estiu. Hi ha dues dates senyalades al calendari solar. El solstici d’hivern que ens marca el pas de la tardor a l’hivern. I el solstici d’estiu que ens marca el pas de la primavera a l’estiu. Si el primer ens porta el fred i la foscor. Ens convida a estar a casa amb la família i la manteta. Ens transmet una sensació de recolliment. El segon ens porta la calor i la llum. Les tardes llargues i les nits xafogoses. Ens convida a la festa i la gresca més canalla. Ja ha començat l’època dels gelats i de les converses a la plaça mentre prenem la fresca.

De tota manera, per mi no arriba l’estiu fins que no celebrem Sant Joan. Tal i com diu la canço de Jaume Sisa “ la nit de sant Joan, és nit d’alegria, estrellat de flors , l’estiu ens arriba …” . Aquesta festa fa de preludi de les merescudes vacances per molts infants. I de maldecaps per molts soferts pares que han de rumiar solucions d’esbarjo durant uns quants mesos per als seus fills.

No obstant, tot i que ja ha passat més d’una dècada, símptoma de que em faig gran, recordo que durant la meva època d’estudiant a la universitat em vaig perdre totes les revetlles. Estava immersa en el període d’exàmens finals. Teníem una espasa de Democles sobre els nostres caps perquè si no aprovaves les assignatures anaves directe a fer l’examen de Setembre.  Estudiar a l’estiu veient com tothom anava a la platgeta era molt pitjor que no tenir revetlla. Durant aquells anys, celebrava aquesta festivitat tancada a la residència d’estudiants a Barcelona amb les meves companyes. Sentíem com a fora la gent estaven de festa i de gresca. L’únic moment de distracció que ens permetíem, era quan pujàvem al terrat de l’edifici per veure com s’enlairaven tots els castells de foc. Era bonic veure com els coets empolainaven de colors el negre del cel.  Per tant, aquests anys les preuades vacances varen començar després de la revetlla.

La festa de Sant Joan també es coneix per la festa del foc. I certament, un record que en tinc de petita. Era la foguera que hi havia just en un solar al darrera del carrer de casa. L’estructura era una muntanya de trastos antics que cremaven al vespre quan ja s’havia fet fosc. Era com un símbol que començàvem una època nova. Aquest any seguint la tradició us convido que busqueu una foguera. Tireu-hi tot d’objectes que us molesten. Respireu i veureu com tindreu una sensació com si us renovéssiu la pell.

Suposo, que no és casualitat, que després que la premsa nacional proclames als quatre vents la derrota socialista a les eleccions europees. El contraatac no es podia fer esperar. Per desviar el focus d’atenció cap a altres noticies, el PSOE ha carregat l’artilleria i ha disparat a matar. El blanc perfecte. Els catalans i el fabulós serial de la negociació de l’Estatut . Més que un serial ja s’ha convertit en una pel·lícula de sèrie B. El cert és que en el repartiment sempre ens toca el mateix  paper. Els dolents, els insolidaris nacionals. Veient les noticies no sortim massa ben parats. Ens presenten com uns traïdors. Per culpa nostra la resta de comunitats no poden gaudir del tant desitjat finançament. Suposo que pensen que aquests catalans som uns raros, uns pesseteros i no volem acceptar l’últim ofertón llençat per la nova ministra. Personalment, em fan sentir com si reclamar el que ens pertoca deixa a la resta de ciutadans en la més miserable pobresa.

En un país normal aquestes negociacions es portarien en el silenci més absolut. Perquè la seriositat de la mateixa ho demana. En un país normal quan s’aprova una llei orgànica aquesta es compleix. Llàstima que aquest no és el nostre cas, i l’estat espanyol s’assembla cada dia més a una república bananera. Aquí les negociacions no només no es porten en silenci, sinó que es diuen a bombo i platillo. I si poden obrir  la portada dels telenoticies nacionals, millor. Aquí s’incompleixen tots els terminis pactats. I fins i tot, al final, ens haurem d’empassar que la opinió d’un tribunal prevaldrà sobre el principi de sobirania que tenen tots els ciutadans en una democràcia.

El govern no en té prou amb tot això que promou un enfrontament amb la resta de comunitats autònomes. Donant una informació molt esbiaixada dels motius de la nostra reclamació. I òbviament, culpant als catalans de tots els mals del mon mundial.

Des de quan reclamar poder tenir unes infrastructures, una educació, una sanitat i unes polítiques socials dignes per al nostre país és un delicte? .

Es divertit veure com aquest nou termini de negociació coincideix també amb la finalització de la campanya de la renta 2009. Un dels principis en el que es basa el sistema tributari espanyol és el principi d’igualtat. Aquest diu : tots els espanyols som iguals a l’hora de pagar. Això és cert, però mai ho hem estat a l’hora de cobrar.

Com que és previsible el que tornarà a passar. Si us plau, si algú té unes tisores que les agafi i que retalli just l’escaire dret del mapa de l’estat espanyol. Jo prefereixo ser una illa i que em deixin en pau.